EL SORRALL BAIXA EL LLISTO
La primera vegada que vaig entrar el Sorrall, bo i el
meu escepticisme que tenia envers aquest Centre esportiu, perquè estava
acostumada a un ambient molt casolà com
era el del Sidral, sobretot, per part de la Noelia la monitora que impartia
aeròbic amb un nivell molt bo. Bo i així doncs, vaig quedar estorada i
impressionada quan vaig comença a fer les classes d’aeròbic al Sorrall.
El nivell de les monitores com: la Gemma Gran, el
Josep... i altres, era somament alt. I també em va admirar el comportament i el
nivell del alumnat, que fins i tot, em vaig qüestionar, que la meva generació
no estava al seu nivell en la qüestió de l’educació corporal i sobretot del
ball.
De totes maneres però, amb el esforç i empeny, vaig
aconseguir-lo aquell nivell d’alta qualitat.
L’esforç ja va ser suprem quan vaig fer l’activitat
amb la Jessica, alumna de la Iolanda.
Amb aquesta monitora, vaig millorar en el meu coneixement del aerodançe
i l’aeròbic, fins arribar al meus màxims, però que vaig agrair perquè, si no és
estat per ella, no hauria sabut mai fins a on era capaç d’arribar, i amb ella
vaig aconseguir arribar a fites per mi mai assolides, i endemés, més tard em va
servir, quan entraria a formar part dels balladors/res de: Les Gitanes de Mataró,
que amb poc temps aprendria -si més no- els passos de les danses, per
l’aprenentatge que havia tingut de l’espai i dificultat de voltes i
puntejos.
També m’ha servit, per tenir la meva agilitat mental
en forma. Moltes han estat les vegades que he ensopegat amb el terra, i tot
seguit, faig un pas d’allò més ràpid, i me’n surto. Per què el faig? Per què el
cervell l’ha assimilat dels passos d’aeròbic i aerodançe i els utilitza per
evitar la caiguda, i és que el cervell sap el què és més convenient en cada
moment, però això sí, li has de donar elements amb els quals pugui elaborar.
Doncs bé, tot aquest bé de déu, s’ha acabat. Ara ja no
hi ha aeròbic ni aerodançe, bé, en queda
una al mati, en una hora fatídica per mi.
Com que jo mai dono una opinió sense escoltar, mirar o
practicar, vaig incorporar-me a l’activitat que ha suplantat les esmentades
anteriorment, i aquesta cosa, és: la ZUMBA. La meva decepció va ser immediata,
i encara molt més, quan escoltava –sobretot els homes quan la monitora bellugava
certes pars del seu cos amb frenesí, que fins i tot, es posaven més endavant
per mirar-ho bé- i els crits desenfrenats de gent que semblava del tot
inconscient del què realment és ballar, i sí, deixar-se portar pel
llibertinatge que no és el mateix que divertir-se.
Un altre fet esfereïdor és, que es paraven al davant
de tot, sense saber agafar uns passos que són d’allò més fàcil, tan fàcils són,
que no podia entendre com no els podien fer, doncs vet aquí, que no els sabien
fer, i és clar, si es paràvem com uns estaquirots, no podia veure què feia la
monitora, que tampoc és que fos massa movedís, un cop feia un pas, aquest, es
repetia una i altra vegada fins la sacietat. La qual cosa em causava un
avorriment sepulcral.
El dimecres i vaig tornar, i encara varen ser més
fàcils, una cosa va minva, els homes, i els pocs que hi havia, ja no cridaven i
es comportaven, però els passos encara varen ser més elementals perquè n’hi
havia un de pas cap a la dreta amb la cama dreta, i la cama l’esquerra creuant
pel darrera de la dreta i fent un salt, amb la qual es marcava al davant amb
l’esquerra que s’havia fet el saltiró, i després el mateix al inrevés, envers
el sentit esquerra. Aquest pas tan senzill i usual a l’aeròbic, la majoria no el va agafar el
dilluns, així que el varen eliminar de la coreografia, per donar-li algun nom
aquesta cosa que no s’acaba de definir, perquè tot està fet a mitges i no se
sap quin estil és, això sí, és d’allò més banal i fàcil de manera que una massa
inculta corporalment, ho pugui fer. La resta dels exercicis, eren exactament
iguals que els del dilluns. Penós, i vergonyós per unes monitores de la
qualitat de la Núria i de l’Anna, perquè ara ja no donen la imatge d’unes
monitores d’alt nivell, sinó; d’unes animadores fútils i venudes per l’opinió
d’una empresa que només l’interessa la massa, a qualsevol preu, perquè no és
que aquesta massa paguin com nosaltres, no, solen ser pares i fills de famílies
que tenen un abonament en el qual només paguen la quarta part de la quota
sencera que la dels; solters/res, divorciats/des, vidus/es, famílies amb fills
grans o sense, etc.,
I si amb això no n’hi hagués prou, l’Aiguagim, l’hi ha
passat més o menys el mateix. D’una monitora excel·lent com era la Grana, en ve
una que no hi tinc res com a persona, fet que és un encant d’atenta, i
intel·ligent... però que no té una formació adient a l’activitat que està
implantant al Centre, amb la qual cosa, el nivell, també ha baixat d’allò més.
La sauna, que ja feia dies que no hi anava per la seva
insistent pudor, s’ha avariat la màquina de vapor, i és clar, està tancada.
La màquina centrifugadora pel banyador, ja no hi és.
Malmesa també.
La font del passadís per veure, tampoc hi és.
El Pilates, l’altra dia em va dir la meva cunyada, la
qual està també molt esverada amb el tema que estic tractant, que en aquesta
activitat, les varen tenir deu minuts estirats al terra sense fer res, i es
suposava que s’havien de relaxar però és clar, amb la ZUMBA al costat i els
seus corresponents crits, se’ls hi va fer del tot impossible, i endemés, abans
d’acabar, una altra vegada deu minuts estirats el terra sense fer res, i el què
varen fer entre mig, va ser com no fer res.
Ara està buscant un altra gimnàs a on pugui fer el pilates de més
qualitat.
Això sí, de gent no ni manca, perquè és clar pagant 62
€ tota una família que pot ser són de quatre o més... No més cal fer la divisió
i el què surt és una misèria , així que el negoci no sé a on és, perquè si els
qui paguen la quota sencera estan donant-se de baixa...
Un altre tema que ja ve des de l’estiu: El mal
comportament dels nous abonats perquè els d’abans poques vegades hi havia cap
altercat.
Fins hi tot em plantejo que com pot ser que hi hagin
persones d’aquesta classe. De on surt aquesta gent? Ni pobres, ni rics, perquè
jo de diners no en tinc, ni sóc “pija”, però sí que tinc una educació adient a
saber estar en cada lloc a on el respecte i el silenci és del tot necessari per
poder compartir amb el proïsme.
Fins i tot, aquest estiu, un noiet d’uns tretze anys
anava a pegar a un coordinador que tenia al davant seu d’esquena, si no arriba
a ser que vaig sortir de la piscina en veure-ho i el vaig mirar de fit a fit, i
ell a mi, s’hi va repensar, i ho va deixar corre, si no, li hauria donat un bon
clatellot al Coordinador.
Un altre, cigarretes fins i tot a la sala de màquines
i ja no parlem de la gespa de fora, fumen descaradament, i ningú, els hi diu
res.
Vergonya aliena.
Un home amb el cul enlaire, es a dir sense el banyador, prenen el sol tots els dies amb
despreocupació i; gens t’aprovi, ni torbament. Ningú li va dir res.
A la sauna abans d’espatllar-se la màquina de vapor, i
segons m’ha explicat la meva cunyada, una dona amb el mínim de bikini i de
vergonya, deixant-se toquerejar els pits pels suposat company o marit.
A les dutxes, una fulla d’afaitar al terra, amb el
perill que això suposa.
I moltes coses més que es farien interminables.
Què puc fer doncs donada aquesta circumstància? Aquest
és el meu gran dilema i gran preocupació en aquest moment.
La meva dèria és ballar, però ballar amb un mínim de
decència i qualitat, així que tindré que buscar la manera de poder anar a
l’activitat de la Iolanda el dematí, la qual és l’única que ha quedat amb
dignitat i una qualitat extraordinària, amb un estil fabulós, meravellós i
d’una gran professionalitat, i el què és el més important, que ens fa treballar
el cos i la ment.
L’Aiguagim, no tindré cap més remei que deixar-lo,
mentre l’actual monitora no es posi al nivell de la Grana, si això és possible.
El comportament dels nou vinguts, el tindré
d’aguantar, si no s’hi posa remei.
Té unes coses molt bones que no tenen els altres
Centres i són: les piscines, la gespa, la sala de màquines, les aules..., el
“jacuzzi” amb el benefici que aporta al cos el seu hidromassatge... Unes instal·lacions realment excepcionals que
s’estan malaurat dia a dia, per la negligència administrativa al hora de
regular la ràtio de gent que pot encabir aquest Centre.
I un cop malmès què?
Només espero que s’ho replantegin una mica, no demano massa,
només uns mínims per mantenir una petita part de l’esplendor de l’antic
prestigi que tenia aquest Centre.
Només cal una mica de senderi i equilibrar la qualitat
de minories, amb la banalitat de majories.
Quan anava al conservatori, ja es sabia que quan es
fes els últims cursos seriem molt pocs, i que no érem rendibles al Conservatori
econòmicament parlant, però sí en la qualitat del mateix. Com més alumnes
aconseguíssim el títol Superior, més prestigi es donava al Centre, que se
suposava estava capacitat i qualificat, per tal afer. Així que la qualitat i
prestigi, és el què paga la pena envers dels més o menys ingressos d’un
Centre.
Els qui volem qualitat, ens esforcem en mantenir-la i
no volem baixar el nivell a favor d’una majoria
matussera que; no vol els esforços, ni fer treballar el cervell, ni
l’organisme. Perdre aquesta qualitat, és
perdré una reputació la qual ha costat molts d’esforços per part de
monitors/res, i clients.
Paga la pena haver arribat aquest límits tan baixos?
Rumieu-ho, només quan estigueu relaxats a casa vostre, i reflexioneu sobre el
què de bo podeu fer per la societat que puja i els que volem evitar que el
nostre cervell deixi de treballar per manca d’esforç, i us adonareu, del què
realment té valor, són als nostres comportaments en un moment determinat de les
nostres vides, els fets quedaran per sempre, els diners, es volatitzaran a
altres mans. Quan influïm en una societat, hem de ser conscients i lluitar per
que aquesta estigui a l’alçada de les millors.
La massa o fama popular, no ho és tot aquesta vida,
per que el què realment perdura, és allò que realment fa grans als éssers
humans: la superació constant de les nostres facultats cognitives i físiques
que és una sola cosa.
La ment i el cos, han d’instruir-se constantment, fet
que és l’única manera de mantenir-nos sans, adormir al intel·lecte, és un
suïcidi cerebral en massa, i els únics responsables, són els qui hi poden fer
alguna cosa i no ho fan, ans el contrari. Vosaltres sou aquests escollits,
Senyor Gerent i senyor Noucamps, ja que els governs s’han rentat les mans al
afer.
Reflexioneu-hi, i veureu que el camí d’una societat
millor, és estimar-la, i qui t’estima, et dóna els mitjans per la millora
constant del nostre ésser.
Adela Filbà
Mataró 3 d’octubre 2013
